Estimats reis d’orient,
Fa molt temps que no escric una carta i no sé si me n’acabaré de sortir. M’he acostumat tant a aquest anar lliscant pantalla, a passar d’imatge a imatge, de senyora americana fardant de cotxe a vídeos de gossos caient de cul, que seure i pensar per acabar escrivint sobre paper se’m fa estrany i pesat.
Ho he estat pensant i us volia dir que potser aquest any no me’n cal cap, de pantalla. M’han fet saber que mentres nosaltres som a classe, sud enllà hi ha nens i nenes que treballen en mines extraient materials per fer els nostres mòbils. Ei, reis d’orient, jo crec que cap infant hauria de treballar.
Potser ara que ja sóc gran em podrieu portar una bicicleta nova per anar a veure els amics. Sí que és cert que m’agrada parlar amb ells, jugar i explicarnos les coses, però encara m’agrada més fer-ho en persona. Quan ens trobem riem tant, i ens abracem quan créixer ens fa por, i fem curses fins al tercer arbre després de la plaça. I la veritat és que les abraçades virtuals no escalfen tant i que l’emoji amb llàgrimes als ulls no m’enganxa el riure; i de ballar… sempre és millor ballar amb els altres!
I quan arribo a casa cansada després de passar la tarda amb ells m’agrada llegir el llibre d’aquell maquinista, i parlar amb l’àvia, i tocar la guitarra i, de vegades, si em poso a mirar a internet no me n’adono i ja em toca parar taula. I els amics els veuré demà però la guitarra agafa pols, i no he parlat amb l’àvia, i el llibre no passa mai de pàgina. I això em posa una mica trista perquè penso que no tinc mai temps de fer les coses que m’agraden.
Estimats reis d’orient. Em portarieu una miqueta més de temps per fer el que m’agrada?
